El paleolític inferior    

Les primeres ocupacions humanes dels cingles de Sant Roc (període paleolític) estan documentades en els jaciments de Santa Elena I-XII a partir de la localització d'instruments lítics atribuïbles als sistemes tècnics Mode 1 (còdols tallats) i Mode 2 (axelià). D'entre tots els materials recuperats als jaciments de Santa Elena I-XII pertanyents al període axelià destaca el bifaç de pórfir que mostrem a la següent imatge:    L'axelià és un terme sorgit a finals del segle XIX per designar el nou sistema tècnic que els homínids van començar a fabricar a l'Àfrica fa un milió i mig d'anys (plistocè inferior inicial) i a Europa un milió d'anys més tard (plistocè mitjà). Va ser creat per tal d'identificar i definir els materials que apareixien al jaciment de Saint-Achel (París), situat a les vores del riu Somme, els quals es caracteritzaven per la notable presència d'un instrument aleshores revolucionari i molt efectiu: el bifaç.

Bifaç de pòrfir de Santa Elena I (Mode tècnic 2 o axelià). És una de les restes fòssils que proven les ocupacions humanes durant el paleolític inferior als cingles de Sant Roc d'Amer

   Però, tot i ser definit a partir del registre arqueològic d'un jaciment europeu, els orígens de la cultura axeliana se situen a Àfrica: ara fa un milió i mig d'anys en diferents jaciments africans, especialment a Tanzània, es detecta la presència d'un nou sistema tècnic (axelià) que és ben diferent de l'existent fins aquell moment (mode 1 o cultura de còdols tallats).

   Tècnicament, l'axelià es caracteritza per la fabricació d'instruments molt especialitzats. El procés de fabricació consisteix en la selecció del còdol per ser transformat en un objecte configurat per mitjà d'una seqüència productiva tècnica, específica i planificada, de tal manera que s'obtingui un fil tallant en totes de les seves vores. El resultat són objectes molt funcionals, versàtils, els més importants dels quals són els pics, els bifaços i els fenedors. Els especialistes en tecnologia prehistòrica veuen en l'aparició de l'axelià els inicis de l'actual complexitat tècnica dels humans. A partir d'aquell moment res serà com abans: el procés de sofisticació en la tecnologia serà cada vegada més accentuat, sense aturador. A través del registre arqueològic s'observa la importància que va tenir pels homínids l'ús de la tecnologia axeliana. Després de la seva aparició es localitzen evidències d'aquesta tècnica a Àfrica, Europa i Àsia durant un ampli període cronològic que va des d'un milió i mig d'anys fins als dos-cents mil anys. Aquesta expansió territorial per tres continents i durant més d'un milió d'anys converteix l'Axelià en l'invent tècnic més important dissenyat fins avui pels humans i el que més ha perdurat.

   Encara queden, però, alguns aspectes per investigar sobre el fenomen de l'axelià, com per exemple la seva tardana aparició i la generalització al continent europeu (ara fa uns cinc-cents mil anys), quasi un milió d'anys després que s'inventés a Àfrica. Una de les propostes més recents (1999) i innovadores per explicar aquest retard és la formulada per l'equip d'arqueòlegs de la Universitat de Tarragona segons els quals els homínids menys adaptats tecnològicament (mode 1) es van veure obligats a abandonar Àfrica i emigrar cap a Euroàsia mentre que els homínids que coneixien i utilitzaven la tècnica del mode 2 (Axelià) es van quedar a Àfrica (teoria de la selecció tècnica).

   Si bé l'arribada dels primers grups humans a Europa és un tema de debat encara polèmic i obert (cronologia, espècie i vies d'accés), les evidències arqueològiques no ofereix dubtes per afirmar que a l'entorn dels cinc-cents mil anys tenen lloc una sèrie de transformacions decisives pels quals la humanitat passa la frontera de la complexitat A partir d'aquest moment hi ha evidències del control del foc, de creació d'art (simbolisme), d'acumulació de cadàvers, d'aparició del llenguatge, d'ornaments per vestir i producció de llances per caçar grans mamífers (Schöningen, Alemanya).

El paleolític mitjà

   També són els jaciments de Santa Elena I-XII els que ens permeten afirmar la presència del paleolític mitjà als cingles de Sant Roc. Un nombre representatiu dels instruments lítics que han estat localitzats en aquests jaciments presenten indicis d'haver estat produïts a partir de l'anomenada tècnica levallois.  

   Els objectes lítics de Santa Elena I-XII ens permeten fer referència, ara, a una situació característica arreu a l'hora de classificar els sistemes de producció tècnica dels conjunts més antics: la dificultat de distingir, en moltes ocasions, entre indústries del paleolític inferior i del mitjà. És per això que, últimament, molts investigadors opten, quan fan treballs de síntesis sobre aquesta qüestió, per tractar-los conjuntament, considerant que cal valorar el paleolític mitjà com un perídoe de continuïtat i canvi gradual respecte del paleolític inferior.

   El principal criteri per diferenciar aquestes dos períodes, però, continua essent el tipològic. La identificació en un conjunt lític dels tipus bifaç, pic o feneador ens situa instantàniament al paleolitic inferior final (període axelià) i, per altra banda, l'aparició de la tècnica levallois (fa uns 350.000 anys BP al nord d'Europa i uns 130.000 anys a l'Europa mediterrània) s'associa també ràdpidament al paleolític mitjà.

   Per tant, és a partir de la identificació de la tècnica levallois en els jaciments de Santa Elena I-XII que podem afirmar la presència del paleolític mitjà (l'època de l'home de neandertal) als cingles de Sant Roc Per altra banda, però, no descartem la possibilitat de localitzar també vestigis d'aquest període en els nivells més inferiors de la Balma de la Xemeneia, tenint en compte que s'ha identificat un nucli de pórfir en la crosta estalagmítica (indústrial lítica)

El paleolític superior

   Les úniques dades del paleolític superior als cingles de Sant Roc provenen de la Balma de la Xemeneia. És el jaciment de la seqüència regional que presenta el registre arqueològic més complert de tots els pertanyents a la prehistòria descoberts als cingles de Sant Roc: a més dels instruments lítics (lítica), també, ha proporcionat fauna (fauna), carbons i/o pol·lens i alhora és l'unic jaciment arqueològic dels cingles de Sant Roc al qual podem atribuir una cronologia precisa: 18.950 ± 50 anys BP (datació).

El bronze final

   Les evidències pertanyents al bronze final només s'han localitzat en un jaciment: el Cau Negre de Sant Roc. Es tracta d'una petita cavitat de 3,5 metres de profunditat i d'entre 68 i 31 centímetres d'amplada situada a la vessant del Brugent del cingles de Sant Roc, a pocs metres en direcció a l'oest de la Balma de la Xemeneia. Va ser descoberta el gener de 1981 per Àngel Bosch i Miquel Vilaró. La campanya d'excavació que hi van realitzar va permetre diferenciar fins a tres estrats, l'últim dels quals era el que presentava la major part del material arqueològic.

   El registre recuperat consta de formes ceràmiques (sis fragments de tassa de carena alta amb nansa de cinta elevada, un plat/tapadora decorat a l'interior amb acanalts concèntric, onze fragments de tassa carenada, 4 fragments de vas tancat amb vora decorada, 114 fragments d'urna de cos globular i una olleta de cos globular); material metàl·lic (una agulla de bonze fragmentada i moltes tiges fragmentades); material lític polit (un polidor-picador, un polidro sobre rierenc) i material tallat (una peça sobre quars).

   A partir d'aquestes restes arqueològics, els seus excavadors atribueixen al Cau Negre de Sant Roc una cronologia d'entre 1.200 i 650 anys BP, per tant, pertanyen al període del bronze final. I, a partir de la morfologia de la cavitat, les formes ceràmiques, l'urna, la tapadora, els tres vasets accessoris, l'agulla i els objectes lítics, consideren que aquest lloc hauria estat utilitzat com a sepulcre d'incineració.